Pedals de Foc NON STOP - 2014

 Aquest any he fet unes quantes curses maratonianes en Btt, però està clar que la preparació estava orientada  a fer la Pedals de Foc Non Stop i era una mica l’objectiu d’aquesta primera meitat d’any.

La veritat es que crec que mes o menys he anat acumulant kms molt be i tot i que m’han faltat entrenaments de mes de 10 o 11 hores, el meu estat físic més o menys era bo.

El dissabte anterior a la cursa, vaig decidir fer una sortideta de 120kms de carretera no massa dura ja per encarar la ultima setmana amb mes tranquil·litat de cara a la cursa. Doncs no em vaig trobar fi...no acabava de trobar bon ritme i les pujades em costaven molt.

Doncs diumenge quan em llevo, tinc un ull completament enganxat i ben vermell!! Una conjuntivitis vírica!! Que be!!

A nomes una setmana de la cursa, pillo el maleït virus. O sigui que tractament amb antibiòtic tota la setmana.

No es pot controlar tot...i menys tenint nens a casa que es posen malalts de tant en tant, i els hi agrada compartir les malalties.

Passo tota la setmana amb mal de cap i amb l’ull que no millora. De fet no surto ni un dia a rodar, per que no em trobava be.

Probablement si fos una cursa mes propera i mes econòmica no hi hagués anat. No em trobava amb prous forces, però vaig decidir que hi aniria a veure si amb les forces que em quedaven tindria prou per ser Finisher...

Doncs arriba el divendres previ a la cursa, i desprès de treballar, carrego el cotxe i cap a Vielha. Desprès d’una mica mes de tres hores arribo i ho faig amb molt mal de cap. Es fa el briefing i em trobo amb uns companys de Sabadell amb els que si tot va be la idea es anar plegadets a la cursa.

Anem a sopar a l’hotel i tot i que ja tindrien que estar preparats, estan una mica desbordats i no sopem fins a les 22:30... a mes no hi ha pasta!

En fi, un cop sopat vaig cap a l’habitació que em toca compartir amb un noi, però no ha vingut, així que estic sol.

Preparo tot pel dia següent, em faig les últimes cures de l’ull i a intentar dormir que a les 3:30 toca llevar-se.

Em llevo i cap a esmorzar. A priori no em trobo ni be ni malament, es la sensació suposo d’abans d’una cursa. No paro de pensar si haure recuperat forces o no. L’ull continua igual de malament, així que me’l curo i cap a la sortida, a on em trobo amb els companys de Sabadell, el Antonio, el Pere i el Jordi.

Som uns 245 Bikers a punt de fer una de les curses més emblemàtiques de llarga distància de l’estat. Un ambient molt maco tots a les fosques al centre de Vielha. Tenim per endavant uns 205 kms i 6000m. de desnivell positiu.

Es dona la sortida i comencem pujant. Les primeres rampes ja tenen tela..però la gent surt molt forta! Tenim 200 kms per endavant i no ho sembla. Jo intento agafar el meu ritme. Tinc molta calor per ser les 5:00. No se si es que no em trobo be o que realment fa calor...

Es un espectacle maco veure totes les llumetes que van pujant muntanya amunt.

Arribem a la carretera i toca travessar el tunel. Faig un esforç per agafar una grupeta d’uns 10-12 ciclistes perquè en grup es va molt millor. Aquesta es una variant ja que quan es fa aquesta ruta per etapes el inici es precisament a l’altra banda del tunel, o sigui que en versio NonStop es fan uns 12 kms i gairebé 900+ per treure’t la son de les orelles.

Es deixa la carretera per agafar unes pistes amb molt pedra i també toca travessar el riu un parell de vegades. En una d’elles quasi vaig a l’aigua..

Amb això arribem a Vilaller al primer avituallament i toca pujar el segon port del dia (Coll de les Serreres).. Fins aquí be! Desprès de pujar, baixem una mica, i toca una nova variant i es que agafem un sender que va paral·lel al riu (“camí de l’aigua”) amb puja i baixa constant, que es fa lent i que tot i no ser molt tècnic toca anar a peu algunes vegades.

De moment no em trobo malament, vaig conservant a un ritme crec que es correcte. Portem un recorregut variat entre pistes i senders i una mica de carretera però estic distret, ja que les vistes son espectaculars. 
De nou pugem ara cap a Iran i Gotarta a on hi ha un altre control.

Desprès de baixar per unes pistes còmodes, arribem a la carretera i toca tornar a pujar ara cap a Castellars. Es inicialment per carretera amb unes rampes força dures, i desprès d’uns kms, passa a ser una pista forestal i ja es va pujant més còmodament. Aquí una nova variant, que em confirma que tots aquests canvis que s’han fet respecte a la ruta per etapes endureixen la cursa.

Quan sembla que ja coronem el cim i que queden uns kms de fals pla i fent la carena de la muntanya, ens fan baixar per una pista estreta molt tancada a on perdem tot el desnivell de cop. Travessem un riu i toca una pujada duríssima a on es fa molt difícil fer-la tota sobre de la bici.
Aquí ja m’atrapa l'Emma Roca que va primera de les noies.  Al final quan fem el cim, veig que potser em reduït algun kilòmetre, però ha sigut força mes dur.

Baixem junts per carretera fins a l’avituallament. Aquí estem sobre el km.70-75 a punt de començar la pujada al Coll de l’Oli i ja veig que les forces no duraran...En aquest punt tindria que estar força sencer i no ho estic.

Aquest Coll no es molt llarg, però si intens. No te pràcticament cap descans. Un cop al cim, toca caminar una mica o despres baixar per un sender més o menys ciclable, però que amb el meu cansament encara faig masses trossos a peu.

L’últim tram ja de baixada per asfalt. Agafem la carretera cap a la Torre de Capdella i desprès cap a Espui a on ja se’m comença a fer massa llarg. Nomes estic pensant a l’avituallament al peu del Coll del Triador. Un cop arribo, menjo macarrons i omplo els bidons, però ja començo a veure que si encara he de començar a pujar el mític Coll del Triador i ja no vaig fi...malament.

Estem a una alçada de 1.100 i s’ha d’arribar fins als 2.300 o sigui que m’ho agafo amb calma i començo a pujar. Em prenc un gel perquè se el que tinc al davant. Se’m fa molt llarg i aquí el cap comença a convencem que avui no es el meu dia, que les forces no acompanyen. Vaig molt lent i m’avança molta gent.

Coincideixo amb un parell que van quasi tant ‘pajaros’ com jo i ens donem ànims mútuament. Finalment arribo al cim i tot i que voldria parar mes estona, fa molt vent, i menjo una mica i continuo, però ja vaig com un ànima sense pena.

Venen uns kilòmetres amb algunes de les vistes més espectaculars de la ruta, però jo ja fa estona que no estic disfrutant. Tinc un dimoniet al cap que no para de dir-me que a Espot pari i ho deixi estar. Fa estona que sembla que he llençat la tovallola i ja ni menjo ni bec, nomes penso en arribar a Espot i així encara se’m fa més llarg.

Al final desprès de coronar el punt més alt, comença la dessitjada baixada. Primer per una pista ràpida a on trobo a un company que ha punxat i que paro per ajudar-lo a canviar la càmera. Continuo i desprès d’uns corriols arribem ja a la carretera i a Espot. Vaig fulminat, sobretot de cap!!

Em començo a fer preguntes...però el meu cap te la decisió pressa fa estona. Son les 15:30 i la hora de tall son les 19:00 o sigui que tinc temps de descansar i reanimar-me, però si continuo amb quines condicions ho faré? No importen les hores que hi dediqui ni les condicions en les que acabi?
Doncs si que importen ja que jo no busco afegir curses al meu curriculum simplement pel fet de fer-les i dir que soc finisher, jo vull gaudirles, Per mi el repte es ser finisher pero no a qualsevol preu.

Ja se que es mes agradable escriure un post quan tot surt be...pero tot i que sigui dificil per mi, crec que es bo que tambe deixi constancia quan les coses no surten pel motiu justificat o no que sigui.
Donar gracies a tothom que m'ha animat i ha estat al meu costat. Es en aquests moments quan veus qui de debó està en el teu costat ja sigui en els bons moments o en els pitjors.
Es molt facil ser-hi quan tot es molt maco...

En fi, aquest any encara no s'ha acabat, i com en aixó del ciclisme, tantes vegades quan caiem ens hem d'aixecar, aquesta no sera una excepcio i continuare entrenant per assolir nous reptes.