lunes, octubre 03, 2016

Isard Atac 2016


Ara feia dies que no explicava cap historieta...i si em descuido no explico ni aquesta, perquè la falta de temps no perdona.

Però crec que per qui no conegui aquesta cursa, val la pena que algú que l’hagi viscuda la expliqui una mica. Així que us deixo el rotllo!

Es tracta de una cursa nova, sense referencies, però nomes mirant el recorregut i els parcs naturals pels que passava la feia molt atractiva.

Es tracta de una marxa NO circular, que comença en una estació d’esqui (Vallter 2000) i que acaba a Camprodon, amb 77kms i pujant uns 2400+ i baixant 3600-.



 
Tot i que l’estiu i les vacances no perdonen..i el estat físic es el que es..valia la pena fer l’esforç d’anar-hi ja que a més la podia fer acompanyat d’amics, cosa que sempre fa la cosa mes divertida. El meu company de fatigues va ser el Sergi Escriu amb el que vam fer la cursa sencera plegats, però pel camí vam estar rodant també amb altres col·legues. Jo vaig pujar sol a dormir a Setcases, mentre que ell ja va venir el mateix dia de la cursa.

 
Molt ambient a la sortida a les 9 del matí, uns 330 bikers preparats per l’aventura. No fa gaire fred, s’està be i la previsió serà de calor tal com efectivament va passar.

Es dona la sortida i pugem un tros d’una pista de la estació d’esqui, però de seguida agafem un GR no ciclable que s’ha de fer a peu, a on ja es fa una cua immensa i hem de caminar i guanyar desnivell amb la bici a l’esquena.

 
Anem tots frescos i tothom fa broma i passa ràpid. Un cop a dalt, les vistes son espectaculars! Estem a uns 2400+ i anem carejant molts kilòmetres en aquestes alçades enter muntanyes majestuoses.


A mes, ens passa a uns metres tota una colla d’Isards...Que mes es pot demanar.

 
Tot i no pujar gaire, el traçat es molt lent. Es tracta d’un sender que te trams de pedres que fan que pugis i baixis de la bici moltes vegades. A mes tot i que la cua de gent s’ha estirat molt, no sempre pota anar al ritme que voldries. Després d’uns 13 o 14 kms per aquestes alçades, ara si que toca baixar, i ho fem inicialment per sender, però de seguida per una pista molt pedregosa però que permet córrer. Posterior l’últim tram per un sender espectacular. Aquí aprofitem per fer-nos unes fotos que sempre queda be, per després ensenyar-les als amics..jeje


 Així que quasi sense adonar-nos ja som al primer control. Parem a menjar i veure alguna cosa. No anem amb el xip de competició, si no a gaudir de la marxa.

Ens adonem que portem 23Kms i NOMES 350+ es a dir pràcticament no hem pujat res però hem trigat força temps. Mentalment fem uns números...

Si la cursa son 75Kms i 2500 de pujada....i els últims 10kms son de baixada..i portem 23Kms..es a dir que ens tocarà fer uns 43km o 44km i 2100+ mes  o menys!!

Be, li comento al Sergi que hem d’anar gaudint del camí i no apretar més del compte que la cursa te ‘trampa’.. El desnivell principal està a la part central de la cursa, pero a mes la baixada castiga també molt i s’ha de tenir en compte. (els finishers finals...demostren les nostres teories!).

Arranquem i toca pujar un petit coll de 4Kms. La pujada es per una pista còmoda però que va pujant poc a poc. Es un caminet ample i te força ombra, cosa que va be perquè comença a pujar la calor. Un cop al cim toca baixa, i la baixada es espectacular. Una zona molt boscosa, amb un sender super revirat a on de tan en tant algun biker feia el superman. Aquí ja veig els primers amb problemes mecànics i algun amb el disc de fre completament desintegrat!

Amb tanta corba, tanta arrel, massa tràfic, se’m clava la roda del davant i surto per orelles! Sort que es tobet, però una branca em fa un tatuatge nou a la cama. Continuem el camí, per arribar a Prats de Molló entrant al poble per unes llargues escales per un carreró. Brutal. Som nomes al km 36. Parem a menjar i veure be, perquè la calor apreta i ara ens toca la primera de les pujades llargues.

Continuem i comencem a pujar. Primer es un sender de pujada, però de seguida comencem a pujar una pista estreta i molt xula que puja i puja. No es gaire dura, però es constant. Hem de pujar uns 18Kms, hi ha un parell de baixadetes curtes, però la resta tot constant per acumular gairebé 1000+.

Anem fent al nostre ritme, anem passant a alguns que ja van tocats i això que estem a la meitat! El que si que ens atrapa es el Jordi Cadafalch que puja a bon ritme. Va esperant a un amic però aquesta pujada vol anar al seu ritme. Xerrem una mica, li expliquem que amb la calor i veient que serà dur, anem molt conservadors xerrant com dues ‘marujes’. Li diem que tiri amunt i que ja el veurem. Nosaltres al neu ritme anem fent. I com tot el que comença, te un final, nosaltre coronem el port i comencem a baixar com no per uns prats espectaculars i per uns senders que sense ser excessivament tècnics, no podem anar massa ràpid. Fins aquí (KM55) hem estat pedalant des de la sortida per territori Francès, just en aquest punt, ja entrem a territori Català. Un descens d’uns 4Kms ens deixa al poble s’Espinavell a on entrem per un carrer espectacular i molt pendent. Els frens treuen fum!

Parem al avituallament, a on trobem al Jordi i altres amics que sempre ens trobem en aquestes aventures. Xarrem, comentem la jugada, les ferides. Estem ja al KM58, però ens toca la segona gran pujada del dia. En aquest cas son uns 10kms mes, però tot i ser un apujada constant, no hi ha ni un descans i potser tot i que es mes curta que l’anterior, es mes intensa.

Sortim del poble i de seguida pugem per una pista ampla molt avorrida però a mida que anem guanyant alçada va millorant i les vistes també.  Si la pujada anterior la gent anava tocada..aquí ja son zombis. Nosaltres hem sigut conservadors i anem pujant a ritme i poc a poc anem passant bikers. Per una banda, les dos pujades mes importants en distancia i desnivell, han sigut per pistes fàcils i potser un pel avorrides, però amb la duresa del recorregut en general si les pujades haguessin sigut per llocs més tècnics, l’escabetxina hagués estat assegurada, així que ja ens està be pujar ‘fàcil’. Sembla que no arribem mai al cim,i es  que no esperàvem estar tant temps i tenim ganes d’arribar.

Fem el cim i ens toca una ‘mega’ baixada de 10K fins a l’arribada. Primer per un part per un sender, a on el caminet està com dos pams enfonsat i que s’ha de vigilar de no tocar amb els pedals i per tant no podem córrer gaire, després ja pel mig del prat alguna pista trencada. Trobem encara algun repetxonet. Per fer-ho mes entretingut, sembla que ha caigut un xàfec unes hores abans i to que fins aquest punt hem trobat el terreny perfecte, aquí ja es tot fang. Ens plou una mica, però poca cosa. El delicat es baixar pel fang. La baixada en alguns moments te força desnivell i el que no volem es caure ara tan a prop de l’arribada. Així que baixant ens passen un parell de ciclistes. L’últim tram i ja es veu el poble, però el desnivell de baixada es molt fort i ple de fang, ho hem de fer a peu i vigilant de no caure.

Ara si, arribem a Camprodon i ja baixem unes escales per arriba sota l’arc d’arribada.

 

Contents per gaudir d’un gran dia de BTT per una ruta ben marcada i espectacular. L’organització be en general i els avituallaments també molt be. Tenim botifarra i altres coses, però es tard i tenim el cotxe a Vallter200, o sigui que toca dutxar-se i anar a buscar el cotxe per marxar cap a casa.

La logística consta en deixar la bici que la organització custodia en un pavelló, dutxar-se i pujar a buscar el cotxe amb uns autocars inclosos en la inscripció.

Aquí ve uns dels aspectes que suposo que haurà de millorar l’organització de cara a l’any que ve, ja que els corredors arribaven amb un bon tute i esperar-se una hora el autobús per anar a buscar el cotxe.

Aquí amb les preses quan pujo a l’autobús me n’adono que he deixat el casc al vestidor. Truco a la organització que l’agafi que quan torni amb el cotxe l’agafaré. Em diu un noi que truca al pavelló i que ho comenta. Quan torno amb el cotxe, ja mai mes es va saber res del casc. Suposo que algú que va entrar després li va agradar i va pensar que li aniria de conya i me’l va pispar. Qu hi farem, de malparits hi ha a tot arreu. Li comento a l’organització que com a minim ho digui pel facebook o per mail. Encara estic esperant!

 En fi una ruta molt xula, exigent (de 340 inscrits, 180 finishers) i un gran dia de BTT, pero amb una logistica complicada si no tens familiars i organitzes el tema dels cotxes d’alguna manera.

jueves, julio 07, 2016

Raid Maqui 2016


Raid Maqui is Diferent!

 

Raid Maqui neix com a redefinició de la prova Terra de Maquis que es feia anys enrere i que constava de dues etapes molt dures amb un recorregut tècnic i replet de senders.

Els organitzadors van decidir fe un kit-kat i replantejar moltes coses..i finalment després de dos anys de parada, ens va arribar el mail als antics participants, així com per xarxes socials,etc..que això es tornava a posar en marxa amb el nom de Raid Maqui i amb un plantejament molt diferent.
 

 

Així com queda aquest Raid Maqui...

Una sola etapa de 130Kms i gairebé 4000+ amb un track molt estudiat buscant tots els corriols, trialeres, senders possibles i sobretot diversió assegurada! A canvi se’ns demanava actitud Maqui i gaudir del dia i oblidar-nos de temps, ni marques, ni classificacions. Els que ja hem estat alguna vegada sabem a que es refereixen amb això de ‘actitud Maqui’.

Es tracta d’una prova dura...molt dura! S’ha d’estar acostumant a estar moltes hores pedalant, i s’ha d’assumir caminar allà a on toqui, baixar-se de la bici les vegades que calgui, pujar rampes impossibles i baixades per matar-se...i sempre amb un somriure a la cara.

Un altra novetat es que la cosa s’ha de fer amb parelles, cosa que també em va agradar nomes saber-ho, i de seguida vaig trobar el meu company.

Ara nomes faltava esperar el dia de les inscripcions i apuntar-nos ja el primer dia, com així vam fer.

 
Finalment i amb moltes ganes arriba el gran dia. (28 de Maig de 2016)

La sortida a les 8 a Castellnou del Bages (al costat de Santpedor) i allà que arribo puntual. El dia abans com comença a ser habitual no havia dormit gens, i això que no estic nerviós, però si que tinc moltes ganes de córrer.

No arribo amb masses kms de bici, ja que m’he dedicat a córrer trails els tres primers mesos de l’any, però crec que arribo ben preparat per poder-la fer i gaudir-la que es el meu objectiu.
 
 

Em preparo, faig un pipi, tot preparat i vaig cap a ala sortida i a aprofito per saludar a tot de coneguts. Però a qui no trobo, es al meu company i parella d’aventura, el Sergi Escriu. Ell ja ha fet també Maquis i sap de que va tot això, però falten pocs minuts i no hi es.

Em començo a posar nerviós.. no hi ha cobertura en tot el poble i tampoc puc trucar-lo. Ens han dit que si no acabem els dos junts, no serem finishers. Quan ja estic pensat que em tocarà córrer sol i ajuntar-me amb algú i a falta d’un parell de minuts per la sortida apareix!!! Buufff menys mal. El pobre seguint el GPS del cotxe, ha vingut per un camí que li ha fet fer molta volta, i gairebé arriba tard.
 
Ara si, es dona la sortida prèvia xerradeta del Raul (organitzador) i del crit..”Que som?”..”Que som??” i la resposta alhora dels 350 bikers.. “MAQUIS”!! i PUM sortida per pista de baixada i de seguida ja els primers rampots, i les primeres cues per que la gent baixa de la bici i encara anem molt junts.

De seguida ja comencem amb els primers corriols, i a la mínima que un para per qualsevol cosa..tots parats.

No tenim presa, però altres anys no havia trobat tantes parades en els corriols..potser anava mes endavant, o potser érem menys participants. El cas es que mica en mica la cosa es va allargant i la cosa millora.

Anem a un ritme tranquil, però anem fent i gaudint dels senders, fins que noto que he punxat.

Per sort, amb aquesta roda ja havia tingut problemes dies abans, així que ja mes o menys anàvem preparats. Parem, trec una ‘metxa’ de reparar pneumàtics i el tornavís i tapono el forat. Una bombona de Co2 i en un plis tornem a rodar.

No ho he dit, però el recorregut es segueix amb GPS com comença a ser habitual en curses de llarga distància i que trobo genial.

Estem gaudint com nens petits del recorregut i com es d’esperar el ritme es lent, però molt divertit.

En el perfil a part dels controls o avituallaments, ens havien marcat uns punts, amb uns aneguets grocs.. sorpresa! Que serà.

No triguem a intuir-ho..passem uns corriols i escoltem un munt de gent animant, uns cocodrils inflables pel nostre costat i una passarel·la de fusta. Deu meu quin muntatge i quina sorpresa..jeje Ja intuïm que no serà la última..i no estàvem equivocats.

Continuem sender rera sender fins al primer control, a on hi ha moltíssima gent. Costa trobar el foradet per agafar plàtan, taronges, menjar entre tanta gent, però s’ha de fer que es molt llarg. Els avituallaments tenen de tot així que cap problema.
 
Continuem amb el recital de senders i trialeres espectacular i ens acostem a la meitat de la cursa. Fa molta calor. No es una burrada, però en les setmanes prèvies no havia fet ni un dia de calor. Estem a 30-31 graus al migdia i els que em coneixeu sabeu que jo i la calor no som gaire col·legues. Just en aquesta part hi ha una de les pujades mes llargues combinant algun corriol, però principalment per pista amb uns desnivells importants. Estem al km 55 mes o menys i començo a notar que el cop de calor m’està ‘atrapant’. Vaig fent i el Sergi em dona un gel perquè tot i que el control està al 72, millor no esperar..i menys mal! Me’l prenc però encara estic aplatanat. Fem el cim, i ara toca un terreny més còmode i així finalment arribem al km.72. Allà el Sergi em porta uns macarrons i una coc-cola fresca. Gràcies crack!! No tinc gana i em costa menjar, però ho vaig fent poc a poc. També una mica de meló i síndria. Hem perdut força temps aquí parats, però l’objectiu es acabar i fer-ho be, així que m’he de recuperar. (nomes com apunt, al dia següent la temperatura va baixar 6 o 7 graus. Amb la loteria no tinc sort, però per que em toquin els dies mes calorosos a les curses..sempre em toca!)
 
Continuem la marxa i entre que apareix algun núvol, i que el menjar va arribant al meu cos començo a trobar-me molt millor.

De cop un altre de les sorpreses..en el control hi ha unes “iaies” que tenen un sofá al mig del bosc, i tota la roba inetrior tamany XXXL en uns estenedors al mig del bosc. Molt simpàtiques ens donen ànims, menjar i begudes perquè no decaigui la festa. Animació que no falti.

Continuem , unes baixades de pedres i unes trialeres divertides i recuperat un altre cop. Amb tot això arribem al km92 a on ens espera la família del Sergi.

Que guai veure com l’abracen els seus pares, la seva dona, la seva filla..Ens donen aigua fresqueta i ànims i continuem.

Segurament podríem anar més ràpid, però encara falten 40 kms i a Raid Maqui cada un dels kms son intensos..així que anem a un ritme còmode per assegurar que acabem i ho fem en condicions i amb un somriure a la cara.

 Continuem gaudint dels corriols, fins que arribem al Km92 aproximadament i el control a on es? Es una casa de pagès? Seguim les indicacions i ens fan entrar per una porta de la casa, que hem de baixar per un passadís estret, baixar les escales (feina tenim per que passi el manillar)..i mentre baixem es comença a sentir una música de fons..sortim per un altre porta de la casa que justament dona a un cobert, que es una DISCOTECA Maqui! La música a tope, la gent ballant, la gent disfressada...Però això que es??? Ens posem a ballar i saltar (això es que encara queden forces..) i gaudim del moment, perquè estic segur que serà una cosa que recordarem la resta de la nostre vida.

 
https://youtu.be/3dPSMCJzx1E

Estem una estoneta i aprofitem per omplir els bidons, d’aigua e isotònic (es la única diferencia amb una discoteca..que a la barra en comptes de licors, tenim isotònic). I continuem el camí.

En aquets ‘últims’ 40 kms, els avituallaments i controls sorpresa estan molt mes junts que al principi i s’agraeix. Entrem en un altre zona en la que no se si per que ja portem unes quantes hores sobre la bici o perquè no dono mes de si..però he de fer alguns trams de baixada a peu per les trialeres.

Fem càlculs i portem mes temps del que pensàvem al principi, però no ens importa, continuem el nostre ritme i ja arribarem. Continuem amb trialera rera trialera i quan pensàvem que ja ho havíem vist tot....doncs no. Pròxim control sorpresa al km105, un autèntic Frankfurt amb sortidor de cervesa inclòs! Ostres tu. No volem parar gaire, però un frankfurt i una clara si que entra, un dia es un dia!

Aquesta gent son la bomba!

Un tros de carretera i camí per pista, i ens toca travessar un riu. Baixa força corrent i tot i que es podria intentar sobre la bici..casi preferim mullar-nos els peus, que no tot el cos sencer si caiem.

Des d’aquí fins al final, els últims 30 kms mes o menys, coincidim amb una colla que han vingut de Madrid que son 3 nois i una noia, que estan flipant. No paren de dir..però que es això, aquesta gent estan “pirats”, mare meva, quins besties, quina bojeria,jeje La noia ens explicava que havia fent no se quantes curses de ultradistancia per Madrid i pel nord..d’aquestes mega famoses i conegudes (no diré noms..) però que cap li havia costat tant com aquesta i que no molt menys cap s’assemblava.. I nosaltres li vam dir...es que Maquis es diferent!

Últims 15 kms de pujada des de Santpedor a Castellnou, i a Maquis s’ha de ‘triscar’ fins a l’ultim km..jeje un sender amagat que hem de fer amb la bici a l’esquena. Una pista i últim corriol ara si de baixada que ens deixa a l’arribada.

M’emociono una mica..en mirem amb el Sergi, crec que ell també ho esta. Contents i satisfets de complir el nostre repte personal, ens agafem de la ma i entrem junts sota l’arc d’arribada, amb tantes sensacions alhora i tant positives totes que no saps ben be com reaccionar..

Ens abracem, una abraçada forta i sincera, amb la que no calen paraules, una abraçada sincera que vol dir moltes coses. Satisfacció, agraïment, premi al esforç, a l’actitud, al compartir un repte tan especial.

 

Hem sortit a les 8 del matí, i arribem gairebé a les 20:30, moltes hores pedalant, però moltes hores de felicitat.

A l’arribada ens donen el preuat premi, la famosa fusta amb la cara del Maqui ‘Caracremada’ que aquest any, es una fusta que hem de trencar per la meitat i així tenim cadascú la meitat del premi. Pels que no ho han fet mai i algun dia s’animin, i siguin finishers, ja sabran perquè apreciem tant aquesta fusteta...

 

 
A l’arribada, tenim per sopar pizza, entrepans beguda, a més es fa un concert per tothom que es vulgui quedar, ja que al haver una casa de colònies, molts corredors es queden a gaudir de la festa final.

Aquesta nova edició, tot i ser conceptualment diferent, crec que ens a atrapat a la majoria, i necessitarem dies, per digerir-ho.

 

Ja pensant en l’edició de l’any que ve!!