viernes, septiembre 07, 2012

Transpyr 2012


Perquè un altre vegada Transpyr?


Aquest any volia afrontar una altre vegada una aventura per etapes, i tenia pensades dues opcions... IronBike (Alps italians), segurament la prova més dura del mon, on anaven molts amics i coneguts, o bé tornar a fer la Transpyr, però aquesta vegada gaudint cada un dels kilòmetres.

De seguida vaig decidir que no era el millor any per anar a l’Iron..(massa poc temps per entrenar) i a més l’espineta que m’havia quedat clavada de la Transpyr punxava molt..

A més la Transpyr té una fàcil logística tant per anar com per tornar, cosa que si viatges lluny de casa, tot és més complicat..

El meu company d’aventura..

El meu company de l’any passat (Toni Trujillo) sí que anava a l’Iron Bike així que em tocava cercar company nou. Vaig tenir molta sort ja que quan estava a punt d’inscriure’m amb un noi de Madrid, vaig conèixer al Xavier Sabater, amb el que vam poder sortir diverses vegades i entrenar junts. A més vivim relativament a prop i tot i que el seu nivell és superior al meu, crec que hem fet bona parella. Li ha tocat esperar-me una mica, però crec que hem fet un bon equip i la relació ha estat molt bona. He trobat algunes parelles que han acabat com el gat i el gos i ni tan sols es parlaven...



La preparació..

Aquest any el tema d’entrenaments no ha sigut gaire bo! Ha sigut un any estrany.. Cap a finals de Febrer, quan tenia que començar a fer entrenaments més llargs, em vaig posar malalt. A priori semblava un refredat, però la cosa es va allargar 2 mesos…

A mes aquest any, se’ns demanava des de la feina més esforç, i tal como està el panorama… així que entre setmana només podia sortir a rodar dos o tres dies màxim amb sessions d’una hora, a vegades una hora i quart.. Una misèria!

Així que arribava a la Transpyr fluixet de kilòmetres uns 1.500 de carretera y 1.500 de Btt. Tot i no arribar com l’any anterior, creia que dosificant bé tindria forces suficients per fer l’aventura sense haver de patir més del desitjat.

L’aventura..



El fet d’haver participat abans en aquesta cursa i conèixer el funcionament, et dona molta experiència i et serveix per estar alerta en coses que l’any anterior no havies tingut en compte o simplement no sabies com el teu cos podia respondre a depèn quines situacions..

El que tenia clar és que aquest any volia acabar la cursa i ho volia fer gaudint al màxim cada moment, de cada instant, és a dir, no volia acabar trinxat diàriament, amb el conseqüent malestar i poc humor i sense ganes de xerrar amb la gent. Al contrari el meu objectiu era clarament acabar prou bé cada dia i riure, ser feliç, tenir ganes de xerrar amb tothom... No m’havia d’importar el temps final ni la posició, simplement gaudir del Pirineus.

                                Foto de l'Any passat, fulminat ja a la segona etapa...
En aquesta crònica no vull posar, ni desnivells, ni kilòmetres, ni massa números, nomes vull explicar com em vaig trobar, les sensacions que vaig tenir, com em va semblar el recorregut i aquests detalls que potser poden interessar a altres persones que algun dia es vulguin decidir a participar.

Per cert, em va fer molta il·lusió que 5 o 6 persones que no coneixia de res em reconeguessin i em cridessin pel nom per comentar-me que havien llegit la meva crònica del 2011 i que els havia servit molt per fer-se una idea del que es trobarien. Aquestes coses son les que t’animen a fer aquestes redaccions que tot i que a vegades  fa certa mandra, se que a algú o altre pot ser els interessa.

El camp

Una altre vegada hem triat l' opció de conviure tots aquests dies en el “Camp” que prepara l' organització, on dormir, esmorzar i sopar en poliesportius, escoles o similars. Només ens reservem un parell de dies (el tercer i el sisè) en  hostals per descansar una mica més relaxats, però ens sembla que una aventura així no seria complerta sense la convivència amb la majoria de participants, que et permet conèixer i compartir amb aquesta gent anècdotes, aventures...

En general ha anat força bé, només un parell de dies que l’esmorzar pels últims va quedar molt justet..














 


 
Dia a Dia..

1ª Etapa Roses – Camprodon.

Objectiu superar la calorada i el possible cop de calor.

L’any passat per mi, va ser el dia que va marcar tota la Transpyr… El cop de calor que vaig patir, em va deixar sense forces per la resta de dies, ja que no menjava res i vaig acabar abandonat al cinquè dia. Desprès continuaria els dos últims dies per arribar a San Sebastià, però ja no com a Finisher.

Doncs aquest any la cosa començava igual, molta calor!!

La qüestió doncs era com fer-ho per que no tornés a passar-me igual.. Per començar els primers kilòmetres vam agafar un ritme més tranquil, reservant forces pels últims 40 kms. Portava motxilla amb beguda isotònica, i vam anar bevent molt, però la calor a mida que avançava el dia era insuportable.
Cap al segon avituallament (a meitat de l’etapa), les cares de molta gent ja eren un poema.. A mi també em va començar a afectar i els pitjors pensaments ja passaven pel meu cap.. Vam parar en una font a refrescar-nos a Oix, quan encara quedaven molts kms de pujada i 7 o 8 eren per carretera.. Vam trobar força gent parada a les voreres de la carretera aprofitant petites ombres. Nosaltres també vam parar, més per precaució que per esgotament, un parell de vegades. A més, degut a la calor, tampoc podia prendre'm cap gel ja que em donava nàusees. O sigui que havia d’aguantar només amb el menjar sòlid dels avituallaments. Al final com tot arriba, tot i que semblava que mai faríem el cim, la cosa començà a baixar i vam acabar a la població de Camprodon travessant el seu meravellós pont. I primera etapa completa!
No fem un gran temps, però crec que amb la temperatura que feia no tocava fer esforços que poguéssim pagar el resta de dies..

El Xavi arriba molt bé, però jo estic tocadet, tot i això, no sembla greu perquè puc beure i menjar bé. De fet, a l'hora de sopar tinc molta gana i menjo força.


2ª Etapa Camprodon – La Seu d’Urgell

Com sempre passa al “Camp”, si l’esmorzar és a les 6:30 a.m., hi ha gent que posa el despertador a les 5:30h... Però si la sortida és a les 8:00h!!! Per poc que deixis mig preparades les coses el dia anterior, tampoc cal fer tantes coses. En fi...

Ens llevem i, tot i que a mi esmorzar en aquest horari és una cosa que em costa molt, tinc gana i esmorzo bé. Ho interpreto com un bon senyal.

Al contrari que el dia anterior, per aquesta etapa s’espera fred i pluja.. jo prefereixo mil vegades aquest ‘mal temps’ que la calorada del dia anterior.. Aquesta etapa és totalment diferent a l’anterior, és dir, el perfil és clar, els 50 primers kms son de pujada o tendència a pujar i desprès un cop arribem a l’estació d’esquí de la Molina, baixada i llavors molt rodador i ja sense grans desnivells importants. Aquest any el recorregut és millor i s’ha canviat molta carretera per pujada per pista forestal, un pel més dur, però molt més maco i entretingut.

Sortim puntuals a les 8:00h amb la música de Coldplay com cada dia, i desprès d’uns kms més o menys plans per pistes amples, comencem a pujar i ja veig que no ‘xuto’ com m’agradaria i que no acabo d’agafar un ritme en el que em trobi còmode. Tots els fantasmes del passat passen pel meu cap.. vaig fent al meu ritme i ens passen algunes parelles, però l’objectiu és clar: conservar,  només estem a la segona etapa.. Sort que el paisatge és maco i això em fa gaudir. Després de la primera pujada, baixa per pista súper ràpida fins arribar a Ribes de Freser. A partir d’aquí toca pujar i pujar.. primer uns 5 o 6 per carretera fins a Campelles i després ja per pista. 

Un cop arribem al que seria el primer cim, sembla que la pluja anunciada només cau lleugerament, però el fred sí que es nota. Ara sens passa ràpid ja que ens toca travessar un prat molt verd ple de forats i canals que ens fa arrossegar la bici una bona estona. Això fa que avancem molt lentament. 

 Finalment agafem una pista forestal que ens porta molt ràpid cap a la carretera que puja fins als 2000 d’alçada i ja baixada fins a l’estació de La Molina. Allà parem a menjar i em prenc un ‘caldet’ que em deixa quasi com nou, ja estava començant a agafar fred! Continuem baixant per un corriol molt guapo que te força fang en algun tram, però que es pot baixar i arribem fins a Alp. A partir d’aquí és un terreny molt rodador i permet anar força ràpid. Curiosament em començo a trobar millor i posem un ritme fortet.  Arribem a l’últim avituallament a només 20 Kms del final d’etapa i d’aquests, 12 o 13 son per carretera. 


La idea és no parar gaire, però comença a caure un xàfec espectacular. Ens acumulem uns 10 o 12 bikers sota de la carpa. Aprofitem per menjar un pa amb ‘nocilla’ casera i ens mirem els uns als altres per veure que fem.. ens carreguem de valor i ens posem sota la pluja direcció La Seu. 

 




 












Primer per un corriol molt xulo, però que la pluja no ajuda a gaudir, i després enganxem amb la carretera. Poc a poc s’han anat quedant els companys i acabem el Xavi i jo juntament amb una parella d’americans, amb els que comencem a fer relleus per carretera i volem fins a meta.. Un altre etapa al sac i ja som a La Seu!
Em trobo bé i amb humor, res a veure amb l’any anterior.. Començo malament el dia, però acabo força bé i això m' anima.

Tinc gana i torno a sopar sense problemes.
Posem la roba a eixugar per que hem arribat com gats!!

3ª Etapa La Seu d’Urgell – Pont de Suert

No em cal despertador... més de 100 tios que es mobilitzen a partir de les 6:00h ja és prou despertador per mi. Comença la rutina de cada dia: Cremeta protectora en el coulotte i en el culet, omplir el bidó i el Camelback de isotònic/energètic, plegar el sac, el matalàs..i cap a esmorzar. L’esmorzar, igual que el sopar, depèn molt de la gent que el prepara (a cada població se n'encarrega una gent diferent) que fa que sigui un pel millor o no tant, però bàsicament cada dia és el mateix, pa amb tomàquet, embotits (pernil i formatge, poca cosa més..), torrades, mantega, alguna cosa de fruita, llet, cereals, cafè i sucs.

Aquesta és l’etapa reina, però si alguna cosa he après, és que l' etapa més dura pot ser qualsevol de les vuit, depenent de la meteorologia...  Sí és cert que és l’etapa amb més kms i més desnivell, però el dia pinta bé i jo també estic be.

8:00h en punt, Coldplay i sortida. La sortida és molt rodadora i fem uns 15 kms per pistes força ràpides i avançant sense problemes. Desprès el primer port del dia 17-18 kms de pujada, ja veig que estic bé i pugem a un ritme més alt que altres dies. Després del primer cim acabem arribant a La Guàrdia D’Ares i encara ens toca fer un parell de pujades més de 3 o 4 kms cada una, per acabar baixant fins a Bresca al km. 72. Segon port important del dia uns 13-14 Kms més de pujada. Aquest també és fa força bé i anem a un ritme decent. Jo aprofito per menjar fort als avituallaments i menjo algunes gominoles energètiques, però no vull abusar gaire de barretes i gels que son molts dies i l’estomac de moment encara està fi...
 El paisatge ja és de ple Pirineu i la temperatura és molt agradable.

 Baixada cap a Senterada inicialment per pista i desprès per un corriol i trialera espectaculars.. Mengem i tornem-hi amb el tercer port del dia.. Uns 11 Kms, un descanset i 2 més fins al cim. Aquí començo a notar una petita molèstia en el quàdriceps. Quina llàstima, un dia que sembla que xuto més o menys bé.. Coronem i baixada súper ràpida. Arribem a la carretera que ja ens porta cap a Pont de Suert. Anem amb una parella a bon ritme, i un cop agafem la carretera posem plat per tirar, però de seguida veig que el mal del quàdriceps no em permet apretar gens. Li dic el Xavi i deixem que marxin, nosaltres a un ritme molt més tranquil, acabem d’arribar fins a Pont de Suert. És una llàstima, perquè tot i estar una mica cansat, cosa normal desprès de 130 kms, crec que em quedaven forces i el quàdriceps no m’ha deixat apretar els últims kms.

Acabo content, per completar una etapa bé i a més sembla que amb més forces, però em preocupa aquest mal.. Passo pels fisios per veure que em poden fer, penso que igual ha sigut una petita contractura i que amb sort  l’endemà la cosa anirà millor.

Aquesta etapa dormim en un hotelet, que sempre descansarem més tranquil·lets.

Per cert, sort que hem mirat els frens, perquè jo ja no tenia pastilles al davant. Total que a les 9h del vespre estem canviant les pastilles...

El servei de fisios, està força bé, ho pots reservar el mateix dia tal com acabes l’etapa o bé d’un dia per l’altre. Son uns nanos joves, però molt ben formats i amb moltes ganes. Jo els hi he d’agrair la seva feina, ja que sense ells dubto que hagués acabat la Transpyr.

4ª Etapa Pont de Suert – Ainsa

Ens llevem com cada dia a les 6:00h, Coldplay i sortida a les 8:00h puntuals. S’espera un dia amb una bona temperatura i parcialment solejat, tot i que als matins fa fresqueta i sortim amb maneguets i paravents.

En aquesta Etapa ja deixem el Pirineu català que hem travessat en tres dies, per entrar al Pirineu d’Osca. Aquesta etapa coincideix amb molts kms de la ruta Epic Trail Non Stop (Aramon Bike)

Aquesta torna a ser una etapa dura tant per kms com per desnivell, de fet només sortir de la població, no fem ni 500 metres que ja comencem a pujar per unes rampes asfaltades súper potents, els primers 5 kms es fan llargs, ja que no hi ha respir, la pendent és forta i continuada. Desprès 5 o 6 kms que encara pugen força, però ja per pista forestal fins a Bonansa i desprès baixada ràpida uns 3 o 4 Kms. Com no, tornem a pujar, ara uns 8 Kms, on els últims tornen a ser potents. La cama em molesta pràcticament des del primer km. Així que la cosa no pinta bé. És una llàstima per que em trobo amb forces, però la cama fa que a part del mal, tingui que ser prudent, per que la cosa no empitjori. Fem, ara sí, en una baixada molt llarga fins a Campo. Pugem uns 5 o 6 Kms per asfalt fins a l’avituallament, un altre vegada amb força calor.
Parem a menjar macarrons, síndria, fruita.. cal agafar forces, per que ens queda molt desnivell per fer...

Tercer port del dia, ara d’uns 14 Kms. Un altre vegada toca agafar el meu ritme (la cama m'ho recorda). El Xavi va marxant davant meu i de tant en tant para per esperar-me. Aquesta pujada em fa recordar el patiment que vaig passar l’any anterior. Aquest any però, puc gaudir de les vistes magnifiques de la Penya Montañesa. Un cop al cim, en un prat, agafem un corriol de pujada que en inici ens toca caminar, però que poc a poc comença a baixar i a fer-se molt divertit. Baixem per un sender a trossos tècnic, però que es pot fer pràcticament tot sobre de la bici, només uns trams, que  baixem per seguretat, ja que una petita caiguda i rodolariem 500 mts. Al final se’m comença a fer llarguet. Baixem per carretera, una pujada d’un km i tornem a enganxar una altre sèrie de senders, increïbles. Continua la calor, però val la pena gaudir d’aquest últim tram tan espectacular. Finalment enllacem amb la carretera i entrem directament a Ainsa, però ens toca pujar fins al poble Mitjeval que com no, està sobre un turó, per tant, ens toca l’últim esforç i entrem a Ainsa. Uns dels pobles més macos que trobarem en el nostre recorregut.

El quàdriceps ha aguantat pero m'han fet mal. Em començo a preocupar una mica i torno al fisio per veure si podem fer alguna cosa més per tal que aguanti com sigui les 4 etapes que queden...



5ª Etapa Ainsa – Jaca

Superat ja la meitat del recorregut, toca una etapa, que teòricament és la més light de totes.. (90 Kms - 2000+) però en aquesta aventura i desprès de més de 400 kms, ja no hi ha res fàcil.

De fet, ja per començar ,la sortida és des del centre del poble a dalt del turó i nosaltres estem al pavelló situat a les afores del poble, o sigui que ens toca pujar un parell de Kms per fer la sortida.

Com a resum ràpid, aquesta etapa té entre 20-30 Kms inicials, força plans amb petites pujades, desprès un port llarg i un cop fet el cim, baixada i plans i falsos plans fins arribar a Jaca.

Hem ‘apadrinat’ l’Elias Herrero, un company que ha tingut problemes amb els seus companys d’equip, bàsicament per la diferència de ritme entre ells i ens ha demanat si podia venir amb nosaltres. Se que té un ritme alt i que tal i com tinc la cama segur que no el tindrem que esperar, en tot cas serà ell qui esperi, així que serem tres. Es tracta bàsicament d’un tema de seguretat, no pot anar sol cap biker, sempre ha d’anar amb algun equip.


 
Aquesta etapa potser, pel meu gust, és la que te menys encant. Comencem pujant per carretera on la gent comença tirant súper fort. Al principi vaig seguint, però tot i que la cama de moment aguanta, no vull forçar en excés i em despenjo una mica. Agafem la pista forestal on m’esperaven el Xavi i l’Elies i continuem pujant paral·lels a la carretera fins al primer avituallament sobre el km.35. Aquest Km. és molt especial per mi, és on vaig abandonar l’any anterior. 
Tot està igual, el poble, la carpa de l' avituallament, l'ambulància, la font... miro el graó on vaig seure completament esgotat l’any anterior i em venen al cap tots els records, em veig allà assegut, amb els ulls plorosos...quedo uns segons parat... quins records.. Res! aquest any és tot diferent, em trobo bé i tinc una gana que em moro, així que menjo com un animal i de seguida ja estic un altre vegada preparat per sortir, aviso al Xavi i  l' Elias i continuem. Adéu records! Torna a ser un dia calorós i és que aquesta zona tot i ser pirinenca és molt pelada i fa que el sol reflexi amb força. 
 















És una pista molt ciclable, però es fa llarg.. Sembla que ja estàs arribant al cim, però no acaba d’arribar mai.. Aquí ens trobem amb el trio de portuguesos, la parella de la Seu i els de Ciclos Valencia. Parem a l’avituallament a menjar una mica. 
Hi ha gent que pràcticament no para, però nosaltres per variar tenim molta gana.. Un cop al cim, hem de fer una carena envoltats de vaques que hem d’anar esquivant fent slalom, ja que passen molt de nosaltres i no es mouen ni un dit! De fet elles estan a casa seva i som nosaltres els intrusos..
Comencem la baixada i el terra està molt trencat i pedregós. És molt ràpida ja que te força desnivell. Ostres que be m’aniria ara una bici doble (suspensió davant i darrera..) em tremola tot el cos.. Els braços necessiten un descans, però la baixada és molt llarga. Paro un moment per que trobem un biker que necessita una manxa i tots els del davant han passat d’ell. Li deixo la meva i li dic que ja me la tornarà a l’arribada. 
Finalment arribem al pla, però encara trobarem alguns repetxons que amb la forta calor costen de fer. Ara si que ja fa una estona que m’ha tornat el mal a la cuixa, però encara puc mantenir un ritme mig decent. Sembla que arribarem molt bé de temps, sobre les 6h:15min... quan de cop sentim ‘boooooommm’ i explota la roda del darrera de l' Elias. 

Ostres quina mala sort, nomes ens queden 5 kms de la meta i el pneumàtic de darrera ha quedat tot esparracat amb un tall d’uns 5 cms.
 En fi que parem a posar una càmera i resulta que el Xavi no en portaba o això pensava ell i la meva de recanvi resulta que estava punxada...quin èxit. Sort que arriben els americans i ens en deixen una. Engantxem amb pegament i cinta americana la coberta i intentem fer un ‘nyap’ per fer els 5 kms que queden. Hem estat allà uns 15 minuts i ens passen 5 o 6 parelles, fins que finalment ens posem en marxa justament quan passa una de les parelles de Freebike i anem amb ells fins a Jaca!


Una etapa més al sac. Faig dues cocacoles fresquetes en un bar i anem cap al Camp, que tinc sessió imprescindible de fisio un dia més. Com hem arribat relativament d’hora, aprofitem per fer una volteta pel poble i menjar un entrepà i algun geladet, que no tot ha de ser pedalar i patir..


6ª Etapa Jaca – Isaba

A diferència de l’any anterior, que no vaig dormir massa bé i m’aixecava un parell de vegades cada nit a fer pipi, aquest any la cosa va millor i dormo força be (important uns bons taps per les orelles..). De totes maneres aquesta nit he estat més inquiet i a les 5:00h  els trons m’han despertat..
Se sentia el soroll de la pluja i els forts trons indicaven que la tempesta havia de ser important. Torno a dormir i a les 6:00h ens llevem. Sembla que ha parat. Anem a esmorzar i a l' acabar, quan ens disposem a sortir, comença un altre tempesta. La cosa no pinta gaire bé, i quedem a l’espera del que decideixi l' organització. Finalment es decideix sortir una hora més tard i que el primer coll de pujada per camí es canviarà per carretera, i l’últim port que era força tècnic amb una baixada força perillosa, també es farà per carretera, la resta tot igual.

És una llàstima que plogui en aquesta etapa, perquè és la més tècnica de totes i la que te més senders i baixades complicades..

Sortim a les 9:00h, desprès del petard i anem per carretera 'neutralitzats' amb un cotxe davant els 8 primers kms.  Ens desviem i agafem un camí de terra i la gent comença a córrer... però l' alegria dura un parell de kms, per que el camí està ple de fang argilós que s’enganxa a les rodes molt fàcilment i aquestes deixen de girar, la forquilla davantera també s’obtura amb el fang i el desviador (canvi dels plats) també queda fet una bola...



 O sigui que ens toca caminar pel fang uns 6 kms! La bici ha passat de pesar 10 kilos a uns 16 i posar-te-la a l’esquena és molt carregós. Jo prefereixo netejar la roda del davant i portar la bici agafada pel seient, de manera que aixeco la roda del darrera i nomes roda la del davant, i així vaig caminant muntanya amunt. Km. 13. i finalment fem el cim (potser hem estat quasi una hora a peu..) de la collada i netegem amb pals i pedres com podem les rodes per que girin i així iniciem la baixada. 
Si pujàvem lents caminant, la baixada no és gaire més ràpida, el camí ple de fang, ha quedat marcat amb les traces dels companys que van davant i no tens gaires més opcions a seguir. Aquí, en una corba, agafo una pedra llisa amb la roda del davant i vaig a terra.
Per sort anava molt a poc a poc i no passa res, però el seient ha quedat tort. No li dono massa importància i poso el seient recte un altre vegada (al final tindria més importància del que pensava...)
Finalment agafem una carretera de pujada i al final d'aquesta arribem al primer control, a Sinués. Tenen una manega que ens va molt bé per rentar les bicis,  prenem caldo i galetes per entrar en calor.

Per sort a la meva cama sembla que li agradi més caminar que anar amb bici i de moment no es queixa. Continuem la marxa ara per un sender, i ja ens avisen que tindrem que tornar a carregar la bici uns 45 min. Així és! desprès de baixar una mica, agafem un sender de pujada que hem de fer a peu. Aquí comença a ploure un altre vegada per fer-ho més divertit. 
Jo tot i la meteo i el fang, m’ho estic agafant amb força filosofia i m'ho estic passant bé. Un cop al cim tornem a baixar i un altre vegada, tot i que no hi ha tan fang s'ha de vigilar força. Arribem a Urdués sobre el Km. 39. Hem estat unes 4h45min per fer nomes 39 Kms..!! 
Arribem a un riu hi fiquem les bici dintre com si fossin una bossa de te, per treure el fang que un altre vegada frenava el canvi de plats i la roda del darrera. 
Hi ha hagut molta gent que ha trencat canvis i cadenes, nosaltres estem tenint sort, però preferim parar per netejar les bicis i mantenir la mecànica que guanyar alguna posició.



 Pugem ara uns 4 Kms per baixar cap a Hecho. 
Fa una estona que no plou i que ha sortit el solet i a més ara és molt més ciclable. Tornem a pujar uns 7 kms per carretera i comença de nou la molèstia a la meva cama. 


Aquí he de baixar el ritme i tot i que ens agrupem uns 7 o 8, no puc seguir la roda quan tiren amb el plat... arribem a l’últim control després de baixar per carretera fins a Ansó. Queden 15 kms més de pujada, excepte algun tram suau, però el meu quàdriceps em recorda que m’ho he d’agafar amb calma. El Xavi i l’Elias els perdo de vist aviat, ells fan tot el port i m’esperen a dalt, els pobres aquesta vegada han hagut d’esperar una estoneta.. 
També em passen uns dos o tres equips, però jo a la meva. Finalment coronem a Zuriza que és el límit entre Aragó i Navarra, i ara si que només queda un sender súper guapo de baixada amb molt fang en alguns trams, però molt divertit i després un tram més o menys pla per uns prats molt verds i baixada per pista fins a Isaba.

Un altre etapa superada i l’Atlantic ja és més a prop, però una altre vegada mal a la cama que no m’ha deixat estar més endavant. Llàstima, ja que forces sembla que en tinc i arribo força fresc cada dia.

Aquí el Xavi i l’Elias, s’encarreguen de rentar-me la bici, per que fem més de tres quarts d’hora de cua  (nomes hi havia dues màquines) i he d’anar al fisio que tinc l' hora reservada. Moltes gràcies cracks!!

A Isaba dormim a un Hostal molt xulo i aprofito per descansar i per posar-me gel ‘a saco’ per veure si el meu quàdriceps aguanta una etapa més..


7ª Isaba – Elizondo

Penúltima etapa i per mi la més maca ja en territori navarrès.

La temperatura és bona, fresqueta al matí i desprès tot i fer solet a estones, la temperatura és molt agradable i no té res a veure amb el primer dia o amb la calor del Pirineu aragonès. El terra està moll en algun tram, però és poca cosa i no arriba a fer-se fang, per tant tot perfecte per un gran dia de BTT.

El mateix ritual de cada dia al matí, anem cap a la sortida, Coldplay i sortida puntual a les 8:00h.

Comencem uns 4 kms per carretera de pujadeta suau i ens desviem per continuar pujant ara per camí. Desprès d'uns 11 kms completem la primera collada del dia. Aquí el paisatge és impressionant. Es nota que és una zona humida i veus el color verd de l’herba per tot arreu... M’encanta aquesta zona!



Baixem per un camí molt guapo, primer per un sender, desprès per camí més ample, per acabar el descens per carretera. Iniciem des de la mateixa carretera un ascens ara d'uns 6 kms.La deixem i entrem en una zona de baixada i falsos plans entre boscos molt frondosos que és espectacular. Estem anant súper ràpids. 
A vegades tira el Xavi, a vegades l’Elias i altres jo mateix i portem una mitja de 19 Kms/h. 

De moment les sensacions son bones i la cama no fa mal..de moment...em trobo molt bé i el camí és preciós.
Entrem de ple a la Selva de Irati per travessar el pantà. Probablement una de les zones més maques de tota la travessa.

Pugem ara uns 11 Kms més o menys suaus per arribar a Roncesvalles, un dels punts mítics per iniciar el “Camí de Santiago”. Iniciem aquí una ascensió per carretera cap al port de Larrau per la part Navarra que només son uns 5,5 kms que fem força ràpids, i passem alguns equips.
Un cop al cim, travessem la frontera amb França i comencem un descens súper ràpid fins agafar una carretera local, on tirem forts amb plat, però com anem sols, de seguida arriba un grup de 5 o 6 als que ens enganxem a roda. Son l’equip de Navàs i uns vascos. Aquí comença el mal a la cama un dia més. Com a mínim ha resistit 70 Kms..

Arribem junts a l’últim avituallament. Nosaltres ens ho agafem amb calma, de manera que ells marxen abans i fins i tot equips que arriben minuts més tard, també marxen abans, però és que el pa amb Nutella està boníssim! 
Conec el que ens queda, i tenim al davant una de les pujades més dures de tota la Transpyr amb desnivells del 30%.



Iniciem la pujada i quan es posa al 28-30% jo decideixo no deixar-me la pell per no empitjorar la lesió. San Sebastià està molt a prop i no puc fallar. L’Elias i el Xavi ho fan tot sobre la bici!! Quins cracks, la majoria de la gent ha fet un tram o altre a peu, però ells ho aguanten tot!

Aquesta pujada enganya molt ja que quan sembla que ja has fet el cim, encara toca pujar una carena per un sender, això si, amb un paissatge preciós.
Un cop arribem al punt més alt, la baixada és un camí pedregós, però al que la bici s’agafa súper bé. Em trobo bé baixant i tot i que soc prudent, mica en mica perdo al Xavi i a l’Elias que es queden enrere, estic gaudint con un mico... Veig que falten un parell de Kms per la meta i espero als companys. Arriben, i continuem a plat fins l’arribada a Elizondo.

M’ho he passat pipa, he tingut molèsties els últims kms, però en general, la ruta, el paisatge, el ritme, la companyia, tot perfecte!! A més com arribem d’hora, tenim temps d’anar a dinar al restaurant i ho fem amb uns companys de Ciclos Getxo  i el Ramon i l’Oscar de BTT Manlleu.

 

Ja només queda un dia i això no pot fallar! 

L’únic que em preocupa en aquest moment, a part del meu quàdriceps, son els meus tendons d’aquiles que s’han inflamat moltíssim. Crec que quan vaig caure el sisè dia, el seient va quedar malt posat i casi un centímetre més alt i amb tants kms amb la postura modificada, els tendons s'han sobrecarregat.

O sigui que un dia més amb antiinflamatoris, cremes de fred, gel, fisio...tot el que puc i més, perquè tant esforç no es pot ara esfumar en un sol dia...



8ª Elizondo – Sant Sebastian

Ens llevem com cada dia, però aquest és especial, tothom ho sap, és l’últim esforç, l' última etapa d’una llarga travessa que comunica el Mediterrani amb l’Atlantic.
La gent està cansada, però avui la motivació és molt alta i segur que suplirà en alguns moments la falta de forces.

Anem a la sortida com cada dia, i el Francesc Sallent (súper Speaker) ens dona les últimes instruccions i ens recorda a tots que estem a punt d’acabar una aventura preciosa i dura però que la etapa no es un regal i que tindrem que esforçar-nos fins a l’últim kilòmetre però que la recompensa està garantida.

8:00 en punt, “Viva la vida” de Coldplay, petard i sortim. Que tonto que soc! Em poso a plorar.. em pasen masses records i pensaments pel cap i no puc evitar les llàgrimes. Hi ha força gent mirant com sortim de la població (es nota l’afició al ciclisme en aquests llocs, tant diferent d’altres poblacions que estàvem solets..) i els veig borrosos, em frego els ulls, perquè em fa vergonya..que pensaran els companys?

 Només sortir, ja ens esperen 11kms de traca i mocador! La pujada es asfaltada inicialment, però el desnivell es molt fort. Així es que agafem un ritme relativament còmode i anem fent. Em fan mal els tendons d’aquiles e intento pedalar amb més cadéncia de manera que el mal sigui més suportable. Arribem al cim per camí i senders, i el paisatge torna a ser increïble, preciós. Paro a fer una foto, i veig que no para ningú més..però es que realment val la pena fer aquesta petita paradeta i gaudir uns segons d’aquest entorn privilegiat.

Comencem la baixada per un sender força tècnic, però assumible i vaig passant a molts dels que no han parat.. L’Elias que va caure un parell de dies abans, s’ho agafa amb calma i és que no la podem cagar l’últim dia. Fem un pujadot d’un parell de kms i un altre vegada continuem la baixada ara més ràpida. Torno a deixar enrere als companys, fins que arribem a Etxalar. Agafem una carretera que és un dels pocs trams més o menys planers del dia a on aprofitem per rodar ràpid. Aquesta enllaça amb un camí de terra que va paral•lel. Aquí tavesem un petit túnel que l’organització ha il•luminat amb espelmetes. Tot un detall.
A partir d’aquí hi ha una novetat respecte l’any anterior i que fa l’etapa força més dura i és que per evitar passar per un poble que està en festes, ens toca pujar una collada per camí estret inicialment i desprès per sender amb una pendent del 25-26% que fem tota la colla a peu.
Només son 7 Kms, però més de la meitat son caminant així que aquest tram es fa dur i llarg.
Per altra banda l’entorn es molt maco i les vistes des de el cim a on ja podem veure el mar per primer cop son molt especials. 
Ja es comencen a escoltar els comentaris dels companys..’ ostres es que fins i tot l’últim dia patirem fins al final’  i així es, aquí no hi ha ni una etapa fàcil. Un cop al cim, baixada rapidíssima per carretera, fins al pantà a on l’any passat s’acabava el tram cronometrat, però per sorpresa, resulta que aquest any, encara tindrem que fer 5 o 6 kms més de pujada per camí pedregós per arribar al control tan esperat.. 
No és una prova competitiva com a tal, però el fet de portar un xip i tenir els temps i les classificacions diàries, etc...fa que molta gent si que miri força aquest tema, per tant aquesta última etapa el crono es para en el km. 63 al final de la pujada. 
Jo m’ho agafo amb filosofia i vaig darrera el Xavi, una corba, dos corba, tres..i el control!!! 
La gent crida, anima, altres companys que ja hi son, alguns familiars.. en aquesta etapa es com si hi hagués dos metes. Buff!!! Això ja quasi està fet. 
Mengem, bevem i seiem a l’herba per descansar i comentar la jugada amb altres companys. Encara ens queden 35 Kms gens fàcils i que s’han de fer. 
Per ser Finisher s’ha d’arribar a Sant Sebastià, està molt a prop, però una caiguda, una averia...millor no pensar-hi.
Amb els companys de Navàs
Continuem la marxa amb companyia d’un parell d’equips, però a la baixada poc a poc ens tornem a quedar sols. A partir d’aquí l’etapa ja no es tan maca per que poc a poc ens acostem a zones ja molt urbanitzades. Arribem a Errenteria i hem de passar per dins la població xino-xano per un carril bici i d’aquí anem fins a Pasaia a on agafem unes barques que ens ajuden a travessar el riu fins a l’altra banda. 
Nomes ens queden 13 o 14 Kms, però abans un altre pujada per asfalt que sen’s fa molt llarga, més per les ganes d’arribar que per un altre cosa, però arribem a l’últim avituallament a on ens obsequien amb xistorra i sidra fresqueta..quina despedida d’aquesta gent de l’organització i voluntaris que han estat sempre molt simpàtics i agradables.
Queda un sender molt estret i amb força pedra i graons que ens obliga a baixar de la bici constantment, a canvi les vistes al mar son meravelloses i ja intuïm la platja que ens espera.. 

Aquí em torno a posar tonto i em començo a imaginar l’arribada. Surten de nou les llàgrimes que no puc contenir. Sortim del sender, i últims 2 Kms de pujadots per asfalt i ara si!!! baixada per escales en un carreró estret amb força pendent, gir a la dreta i ja entrem directes a la gloria sota de l’arc de l’arribada a la platja de Zurriola a Sant Sebastià.


FINISHER!!

Aquest moment es molt complicat d’explicar..tants dies d’entrenament, de moments difícils, de son, de discussions, d’esforç tenen la recompensa i aquesta és un alegria immensa, grandiosa! M’abraço amb el Xavi, amb l’Elias, amb els fisios que em feliciten i em diuen que no tenien clar que el meu quàdriceps aguantes les 4 últimes etapes, però que no m’ho havien volgut dit abans.., escolto per megafonia que el Francesc Sallent comenta la nostra arribada i em felicita personalment. He de fer esforços per no plorar..Ostres que gran, em sento inmens, vaig d’un cantó cap a l’altre sense gaire sentit, semblo una pilota en un pinball. M’abraço i felicito als altres companys..els de Navàs, els de Girona (Josep, Joan), els de la La Seu d’Urgell (Jordi’s), de Manlleu (Oscar, Ramon), de Sant Sebastian (Sundays), la parella de Roses, els de Jaca, els americans, els de Sud Africa, els portuguesos..

Necessito parlar amb algú molt especial...Me’n vaig un metres més enllà que hi ha menys gent, agafo el telèfon i truco a la Roser..la meva dona. Sento ‘hola’... i no puc respondre.. soc incapaç d’articular ni una sola paraula...ploro com un nen petit..intento dir alguna cosa, però tota la pressió acumulada acaba d’explotar..tot just li puc dir que he acabat que soc Finisher i que tornaré a trucar quan estigui més tranquil..

Ja més tranquil, anem cap al pavelló a on dormim per fer una dutxa i guardar les bics.

A les 17:00 es fa la cerimònia de cloenda i entrega de certificats i maillots de finishers.

Comencen a cridar als companys que han arribat a San Sebastian, però que no han pogut fer tot el recorregut i han abandonat alguna o algunes etapes i em venen els records de l’any anterior i com de dur va ser per mi acceptar aquell certificat..Però aquest any si! Comencen a cridar als finishers i ara si ja sento el meu nom...SOC FINISHER. Em donen aquell maillot que de fàbrica no deu costar més de 30 euros, però que el valor per nosaltres que el rebem no es pot pagar amb diners.

Estic molt content perquè he pogut complir el meu objectiu, i tot i arribar en un estat de forma que no era massa bo, he gestionat bé les forces i he sigut conservador quan ha calgut, he menjat be als avituallaments i aconseguit arribar cada dia a meta força sencer de manera que he pogut gaudir cada etapa, cada moment, el paisatge, la companyia..això és el que havia somiat i el que al final he aconseguit!



Agraïments

Primer de tot a qui vull demanar mil gracies es a la Roser i al Jan que han patit tot l’any la meva absència i no els he dedicat el temps que es mereixen.. Tot i així m’han donat molt suport i m’han animat dia a dia. Aixó si que no te preu.
Després al Xavier Sabater, el meu company d’aventura, amb el que he passat molts dies junt i amb el que he d’agrair la seva paciència en els moments que no em funcionava gaire be la cama i m’havia d’esperar. Crec que hem funcionat com un autèntic equip.

A tot l’equip de Retto.com especialment al Joan que dia a dia escoltava la meva crònica al telèfon, per desprès deixar constància al blog de Retto.com i en tambe en aquest mateix.

A la meva família que m’han donat molts ànims tot i estar desitjant que plegui d’aquest tipus d’aventures.

A tots els amics i companys de feina que m’heu donat suport pel facebook, pel blog, per telèfon, whatsup o qualsevol altre mitjà. Penseu que un cop estem submergits a l’aventura, hi ha molts moments que necessitem aquests ànims i ens arriben al cor

A l’organització perquè cada any milloren i han fet que una cursa/aventura que només porta tres edicions, estigui a l’alçada d’algunes altres similars que ja porten molts anys en marxa. A més les modificacions a la ruta, eliminant trams de carretera per camins o senders ha estat molt encertada.


Links d'interès:

http://www.transpyr.com/
http://transpyrworld.wordpress.com/

Vídeo resum primeres etapes: http://www.bikeattacktv.com/programes/competicio-64/
Vídeo resum reste d'etapes: http://www.bikeattacktv.com/competicio-1/competicio-65/

viernes, julio 20, 2012

Premio Retto 2012

Alejandro Valverde, líder del Movistar Team entrega el Premio Retto 2012
durante la jornada de descanso de este Tour 2012 a Diego Ballesteros.
 
 
 Ayer día 17 de Julio, durante la segunda jornada de descanso del Tour 2012
tuvo lugar el acto de entrega del Premio Retto 2012 en el hotel de
concentración del Movistar Team. Alejandro Valverde, líder del equipo, fue
quién entrego el galardón anual de la tienda de ciclismo Retto.com a Diego
Ballesteros, por su espíritu de superación.
   
Joan Castellà director de marketing de Retto.com afirma: "Para todos los que
formamos Retto, hoy es un día muy especial. Este premio nos permite
abstraernos del día a día y dar el reconocimiento necesario a aquellas
personas, este caso Diego, que con sacrificio, superación y grandes sueños
sobrepasan los límites del deporte y nos demuestran que hay otras formas de
vivir encima de una bici." 
 
 
  Ballesteros, sigue su recorrido hacia Londres con su Handbike, le quedan aún
unos 1.100 Km para cumplir su proyecto "Pedalea para la discapacidad". Ayer
se mostraba muy emocionado de recibir el apoyo de todos los corredores del
Movistar Team con quién pudo charlar y compartir unos kilómetros de ruta
juntos. Juanjo Cobo, Rubén Plaza, Rui Costa y Alejandro Valverde se
mostraron muy interesados por el reto de Diego, y tras probar la Handbike
comprobaron el mérito de la hazaña.
 
  
 Esta es la segunda distinción que entrega la conocida tienda de ciclismo
on-line, retto.com. Álvaro Neil, "el biciclown" fue el primer agraciado, a
día de hoy, sigue repartiendo sonrisas en bicicleta por el mundo.  
 
 
 
 
 

lunes, julio 09, 2012

Finishers Transpyr 2012!!!!

Per fi a l'horitzó veiem la platja de la Concha! Ja sóc Finisher! Amb el Xavi em acabat sense grans problemes i amb un temps força bo malgrat les lesions l'aventura que ens ha portat a creuar tot el pirineu. S'ha acabat el patiment pero també la diversió!
Etapa i sortida molt emotiva per mi. També amb molts nervis. Avui no pot fallar res. L'any passat també vaig arribar a Donosti, però sabent que no rebria la satisfacció de ser finalista per culpa de la insolació. Avui, després de la crono, amb el temps parat, ja no notava les tendinitis als dos tendons d'Aquiles, ni la petita rotura fibrilar a la cama. Després de les barcasses, ja era finisher! Amb el Xavi ho hem aconseguit com equip Retto. Ja podem pensar en el següent repte!
Malgrat fos la última etapa, havíem d'estar molt concentrats. Tornaven a ser molt kilómetres amb pujades y trams tècnics, però amb un cansament acumulat de moltíssimes hores en bici, així que qualsevol descuit pot acabar amb el somni. Sense anar més lluny avui em trobat varies persones amb problemes tècnics a la bici a 10 i 5 km de l'arribada... i s'ha d'arribar! La Transpyr no et deixa ni un moment per respirar!
Agrair-vos de tot cor el suport rebut per Facebook, pels vostres comentaris i per seguir la nostra aventura dia a dia! Animeu-vos i cumpliu els vostres reptes! Finisssherrrs!!!

sábado, julio 07, 2012

Transpyr 2012 (Isaba-Elizondo)

Completament dins del pirineu Navarrès. Crec que l'etapa més bonica de totes les que hem fet aquests dies i on hem anat més rapid. La cama quasi ha aguantat tot el trajecte, deuen ser els antiinflamatoris!! En les pujades els hem fos, hem adelantat uns 20 equips. Gairebé tot per pistes forestals.
Clar que després, ja,ja.. com ens entretenim als avituallaments amb la nocilla, ens tornen a passar. Bé, el nostre propòsit és disfrutar de cada moment, de cada paisatge i demà, si es posible, del mar de San Sebastian!
Encara que tots pensem en l'inevitable final, cap etapa ens deixa relaxar. Avui amb una baixada molt tècnica al final. Tot el mon anava amb molt de compte a no caure... el final està massa aprop i tots volem ser-hi. Avui per llocs mítics com Irati o Roncesvalles. Una preciositat.
Espero que demà pogui explicar-hos que ja sóc finisher!! Gracies a tots per seguir l'equip Retto tots aquests dies.